Qui menja sopa, se les pensa totes

El passat diumenge 10 de març els visitants del Parc Arqueològic van tenir l’oportunitat de tastar la nostra sopa de pedres: la sopa lítica!

Com si d’un grup de neolítics es tractés, arrecerats a l’escalfor de la cabana prehistòrica, les famílies visitants van escoltar com el nostre “Arguiñano” prehistòric, en Josep Maria, els explicava l’origen i procedència d’algunes faules i contes que coneixem actualment. Sabíeu que el conte de la Ventafocs té un origen oriental?

De la mateixa manera que els contes expliquen històries, tradicions i formen part del nostre llegat cultural, les receptes culinàries es transmeten de generació en generació, de manera oral... segur des de la prehistòria.

L’aparició de la ceràmica al neolític va propiciar noves formes de cuinar i també de conservar els aliments. Des d’èpoques tan remotes, la sopa ha sigut una recepta bàsica a les nostres cuines, un plat per compartir ingredients i coneixements... i ara al Parc Arqueològic, a més a més, per compartir una bona estona! Si la voleu tastar, haureu de venir!

Els nostres visitants a més ens van aportar frases fetes amb el menjar com a tema principal, i fins i tot ens van explicar la tècnia de la “Pachamanca”, una manera de coure el menjar preparant el sol que ha de rebre el menjar amb pedres calentes. Moltes gràcies Giovanna per la teva interessant explicació de gastronomia peruana! També volem donar les gràcies a l’Iker  que ens va apuntar la frase que ens ha servit pel títol!

Esperem que continueu participant d’aquesta i d’altres activitats que anirem realitzant!

Rondalla explicada, sopa lítica menjada!

Fent pràctiques al Parc Arqueològic Mines de Gavà

L'Alba baixant a la mina reproduïda

Em dic Alba Puigvert Jiménez, tinc 26 anys i sóc estudiant de segon curs del cicle formatiu de grau superior d’Animació Sociocultural a l’institut Severo Ochoa d’Esplugues de Llobregat .

La meva primera vocació va ser dedicar-me al món de la sanitat, per la qual cosa vaig començar a estudiar anatomia patològica. Però un accident el 2007 em va fer perdre la feina que tenia i vaig començar a rumiar de canviar de professió. Des de ben petita el món social em cridava molt l’atenció, ja que per a mi ajudar les persones que ho necessiten és molt gratificant i molt reconfortant.

Vaig matricular-me en aquest cicle per poder fer la carrera de Treball Social o bé la d’Educació Social. El fet que les meves cosines haguessin cursat aquest cicle i avui dia siguin educadores socials em va animar a fer-ho.

En la majoria de cicles formatius, tant de grau mitjà com de grau superior, hi ha unes 430 hores obligatòries de pràctiques. A l’hora d’escollir, el lloc on vols fer les pràctiques és molt lliure: tu pots dir on t’agradaria fer-les .

Personalment anava molt perduda d’on anar a fer les pràctiques. La meva primera opció era poder fer-les en algun centre d’acollida de nens, però en aquest cicle no tenen concertats aquests centres. Així que la meva tutora, l’Agostina Piñeiro, que és una professora increïble i molt més com a persona, em va guiar i recomanar que les fes al Parc Arqueològic Mines de Gavà .

He de reconèixer que al principi em feia una mica de por perquè, com he comentat abans, tinc una discapacitat a la cama dreta i pensava que aquesta feina no la podria fer. Però tot va canviar el primer dia de pràctiques. Em van presentar l’equip de les mines, que són una gent excepcional. Com que ja sabien la meva dificultat, des del primer dia i en tot moment m’han ofert comprensió i ajuda per a tot.

Això em va fer sentir que podia fer la feina sense cap tipus de problema i em van donar la confiança necessària per poder-hi anar cada dia amb ganes d’aprendre i sobretot de passar-m’ho genial.

La por de no poder fer la feina va marxar el primer dia que vaig començar. El recordaré tota la vida. Va venir un col·legi de Sant Cugat del Vallès, que es deia Gerbert D’Orlhac, i en arribar a les mines es van adonar que s’havien equivocat i que havien d’anar primer al Museu de Gavà. Com que no sabien arribar al Museu, vaig oferir-me a acompanyar-los. La veritat és que una de les professores es va posar molt contenta i va estar molt agraïda. No parava de dir: “Moltes gràcies per portar-nos. Sense tu no hi haguéssim arribat mai”.

Durant el camí em va cridar molt l’atenció que hi havia un grup de nens especials amb algun tipus de discapacitat. Em va sobtar que nens d’entre 5 i 6 anys tinguessin la capacitat d’estar tan pendents dels companys que tenien alguna dificultat. Dic que em va sobtar perquè normalment els nens d’aquesta edat no són tan madurs com per ajudar els altres companys.

Una altra anècdota d’aquell dia és que durant tot el camí hi havia un nen que no parava de dir-me: “Quina bona olor que fas”. Eren uns nens meravellosos i m’ho van fer passar d’allò més bé amb tots ells i amb mi mateixa.

El castell d'Eramprunyà, obert a tothom

Grup de 2n d’ESO de la SAFA de Gavà en finalitzar la visita al castell

Sí, sí. El castell d'Eramprunyà està en obres, però el podeu visitar! Tot sovint ens truqueu al Museu per preguntar-nos com podeu accedir al castell, si és obert, si s’hi fan visites... A totes les preguntes us responem que sí.

Cada segon diumenge de mes, el castell és obert gràcies a la magnífica feina que fan els guies voluntaris de la Unió Muntanyenca Eramprunyà, que acompanyen els visitants des de l'ermita de Bruguers fins al castell i els descobreixen, no només la seva història mil·lenària, sinó també el ric patrimoni natural de l'entorn conegut com a Garraf roig.

I durant el curs, les escoles també poden aprofitar per fer una excursió i seguir una lliçó pràctica d'història medieval acompanyats dels guies del Museu de Gavà. Aquest és el cas dels alumnes de 2n d'ESO dels centres educatius de Gavà, que durant aquest trimestre han tingut l'oportunitat de viure in situ un bocí de la nostra història que expliquen els llibres de text. Perquè quan visitem el castell retrocedim a uns temps en què els protagonistes van ser els sarraïns, Mir Geribert i la noblesa rebel, els comtes, Jaume II i l'expansió per la Mediterrània, els pagesos de remença i els mals usos, la pesta o les lluites amb bombardes i ballestes, com la que va produir la primera destrucció del castell el 1469.

Sis anys d’intervencions al castell

Des que l'any 2007 l'Ajuntament va comprar el castell s'hi han anat fent actuacions per corregir l'estat de ruïna en què l'oblit, l'abandonament i l'accés sense control han abocat a aquest singular emplaçament mil·lenari aixecat als contraforts del massís de Garraf, en un mirador natural i excepcional sobre el delta del Llobregat i la plana de Barcelona.

Gràcies a la col·laboració del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, des de l'any 2008 s'han fet intervencions continuades per protegir aquestes restes i també garantir la seguretat de les persones que s'hi acosten. Les intervencions arquitectòniques s’han adreçat a consolidar les parts que estaven més malmeses, com per exemple, alguns murs del recinte sobirà i de l'entorn de l'església de Sant Miquel, i l'espadanya en què es penja la campana Miquela cada Aplec de Sant Miquel.

Al llarg d’aquests anys també s'ha fet una feina molt important de recerca i documentació per conèixer la història i l’evolució constructiva del castell. Amb aquest objectiu, l'any 2012 es van fer excavacions tant a la sala gran del recinte sobirà com a l'esplanada del recinte jussà. Aquestes primeres intervencions encara no han acabat, i esperem que a finals del 2013 tinguem la coberta de l'església restaurada.

Si desitgeu afegir-vos a les visites que es fan els segons diumenges de mes, només cal que ens truqueu al Museu de Gavà, al 93 263 96 10. Us hi esperem!

Deixeu-vos sorprendre amb els nous guies del Parc Arqueològic!

Gavà, fa 6.000 anys. Un petit poblat a prop del mar i de les muntanyes del Garraf. Un grup de pagesos neolítics treballa la terra i vigila els ramats. La tranquil·litat del moment només es veu destorbada pel soroll dels pics de pedra impactant contra les roques. Alguns d’ells foraden la terra buscant, per primer cop, un tresor verd amb el qual faran joies i comerciaran amb els seus veïns: la variscita. Què passa quan les mines s’esgoten?

Gavà, any 2012. La Dra. Pons, Indiana Pons, arqueòloga reconeguda mundialment, excava una mina neolítica i descobreix un antic pou miner que es va convertir en un sepulcre. Alguns dels esquelets encara hi són... La recerca fa que el passat prengui vida, que “els ossos ens parlin”. Els morts ens expliquen com eren els vius de fa 6.000 anys. Això és l’arqueologia!

Gavà, 17 de febrer de 2013. Les mines, els morts i les troballes arqueològiques ens han sorprès d’allò més. Qui ens havia de dir que tindríem el privilegi de trobar-nos la Dra. Pons treballant i que ens explicaria els misteris de les mines! I quina sorpresa també, quan una de les seves troballes més importants, els sepulcres dels miners, han pres vida!

De la mà dels professionals d’Arqueolític, aquest passat diumenge vam gaudir d’una magnífica visita teatralitzada, que va sorprendre petits i grans. Aquesta iniciativa s’emmarca en el programa de noves visites que desenvoluparem al llarg d’aquest any.

Estigueu atents a les noves propostes. Per cert, el proper 10 de març tastarem la “sopa lítica”! Ja us hi podeu inscriure!

Variscita de Gavà analitzada als laboratoris del Louvre

Fa entre 7.000 i 5.000 anys, la variscita era usada per fer ornaments corporals. Els trobem en enterraments prehistòrics, amb una àmplia distribució arreu d’Europa occidental. El mineral d’aquests ornaments, però, sembla provenir únicament de tres àrees, totes elles a la península Ibèrica: l’estesa entre Zamora i Bragança; la d’Encinasola, a Huelva, i la de les mines de Gavà, a Barcelona. Queda clar, per tant, que a la major part dels llocs on s’han trobat ornaments de variscita, aquests, van ser portats des de fora. La qüestió és: des d’on? com?

Això és el que pretén esbrinar l’estudi dels investigadors de les universitats de Rennes, Nantes i Cadis, amb la col·laboració de diversos museus de Portugal, França i Espanya —entre ells el de Gavà—, i dels laboratoris del Centre de Recerca i Restauració del Museu de França, amb seu al Museu del Louvre. En aquests laboratoris s’analitza, per primer cop i gràcies a la utilització d’una tècnica no destructiva, la composició química d’una àmplia selecció de mostres, tant minerals com arqueològiques, procedents de diferents llocs d’Europa occidental. L’amplitud de les anàlisis permet ser optimistes i pensar que significaran un avenç molt important en el coneixement de la difusió de la variscita de les mines de Gavà; mines que, avui per avui, han proporcionat els majors i més clars indicis d’explotació minera i d’elaboració d’ornaments de variscita.

Del bosc neolític a la farmaciola

El passat diumenge 27 de gener, al Parc Arqueològic Mines de Gavà vam gaudir de la primera de les visites temàtiques que anirem fent al llarg de tot l’any.

Amb l’ajuda de les plantes del nostre particular bosc i els coneixements del nostre guia sobre el tema remeier, els visitants van poder conèixer quines plantes tenim documentades en el Neolític a Gavà i quins usos i remeis es podien fer amb elles.

Després d’una primera explicació més teòrica, els participants van poder elaborar alguns dels remeis. Per exemple, un fantàstic xarop que els més petits de casa es prenen sense problema: avellanes, mel i aigua. A banda del calci i dels àcids grassos, és fantàstic per a la tos!

A més, amb l’ajut dels participants vam elaborar un recull de receptes de remeis tradicionals. A continuació us n’oferim alguns perquè els pugueu provar.

Per a les llagues a la boca ens van suggerir una infusió de farigola. Com a oli de cop, neu més oli de la primera  premsada. La Maria ens va dir que deixéssim macerar romaní en alcohol com a complet desinfectant. També la Maria ens va donar un remei per enfortir els cabells: infusió d’espígol. Deixeu-ho macerar set dies i feu-ho servir com a colònia.

La Montserrat Farré ens va dir la recepta d’un oli de cop que és oli macerat amb flor de Sant Joan. També ens van recomanar l’oli de rosa mosqueta per regenerar la pell, per a les cicatrius i per a les cremades. Cal aplicar-se’l 3 cops al dia sobre la pell neta.

I per acabar, us oferim un altre remei per a la tos que ens recomana la Montserrat. Talleu una ceba a rodanxes i poseu-les en un pot tot afegint-hi mel entre rodanxa i rodanxa. Deixeu-ho una nit a sol i serena, coleu-ho i preneu-vos-ho a culleradetes. Guardeu-ho en fred per a les ocasions en què es requereixi.

Esperem que tots aquests remeis us ajudin a fer més agradables les inclemències de l’hivern. Si en sabeu més, ens els podeu fer arribar i farem créixer la nostra farmaciola verda.

Bona salut i bon hivern!

Novetats literàries

Ens els darrers mesos han sortit a la llum diversos llibres de divulgació històrica que recullen referències a les Mines Prehistòriques i a la Venus de Gavà.

D'una banda, teniu la Guia xafardera de la història de Catalunya, d'Anna Priscil·la Magrinyà, editada per Angle Editorial, que dedica un capítol a "Gavà, la Tiffany's del neolític". Autora polifacètica que desenvolupa la seva activitat professional en diversos mitjans (televisió, ràdio, premsa...), ja va editar fa dos anys un recull d’històries i anècdotes de Barcelona. En aquest nou llibre torna a fer una nova incursió a la història, ara però, de Catalunya.

El segon llibre del qual us volem parlar és Odissees, de Josep M. Ràfols, editat per Cossetània. L’autor, periodista de llarga trajectòria professional, ha estat el guionista del programa del mateix nom, presentat per Enric Calpena i emès pel Canal 33. En aquest llibre recull tretze “odissees” que ha patit el nostre patrimoni, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Una d’elles, la de les Mines Prehistòriques de Gavà i l’enigmàtica Venus de Gavà.

Esperem que gaudiu de la lectura.