 |
| L'Alba baixant a la mina reproduïda |
La meva primera vocació va ser dedicar-me al món de la
sanitat, per la qual cosa vaig començar a estudiar anatomia patològica. Però un
accident el 2007 em va fer perdre la feina que tenia i vaig començar a rumiar
de canviar de professió. Des de ben petita el món social em cridava molt
l’atenció, ja que per a mi ajudar les persones que ho necessiten és molt
gratificant i molt reconfortant.
Vaig matricular-me en aquest cicle per poder fer la carrera
de Treball Social o bé la d’Educació Social. El fet que les meves cosines
haguessin cursat aquest cicle i avui dia siguin educadores socials em va animar
a fer-ho.
En la majoria de cicles formatius, tant de grau mitjà com de
grau superior, hi ha unes 430 hores obligatòries de pràctiques. A l’hora
d’escollir, el lloc on vols fer les pràctiques és molt lliure: tu pots dir on
t’agradaria fer-les .
Personalment anava molt perduda d’on anar a fer les
pràctiques. La meva primera opció era poder fer-les en algun centre d’acollida
de nens, però en aquest cicle no tenen concertats aquests centres. Així que la
meva tutora, l’Agostina Piñeiro, que és una professora increïble i molt més com
a persona, em va guiar i recomanar que les fes al Parc Arqueològic Mines de
Gavà .
He de reconèixer que al principi em feia una mica de por
perquè, com he comentat abans, tinc una discapacitat a la cama dreta i pensava
que aquesta feina no la podria fer. Però tot va canviar el primer dia de
pràctiques. Em van presentar l’equip de les mines, que
són una gent excepcional. Com que ja sabien la meva dificultat, des del primer
dia i en tot moment m’han ofert comprensió i ajuda per a tot.
Això em va fer sentir que podia fer la feina sense cap tipus
de problema i em van donar la confiança necessària per poder-hi anar cada dia
amb ganes d’aprendre i sobretot de passar-m’ho genial.
La por de no poder fer la feina va marxar el primer dia que
vaig començar. El recordaré tota la vida. Va venir un col·legi de Sant Cugat del Vallès,
que es deia Gerbert D’Orlhac, i en arribar a les mines es van adonar que
s’havien equivocat i que havien d’anar primer al Museu de Gavà. Com que no
sabien arribar al Museu, vaig oferir-me a acompanyar-los. La veritat és que una
de les professores es va posar molt contenta i va estar molt agraïda. No parava
de dir: “Moltes gràcies per portar-nos. Sense tu no hi haguéssim arribat mai”.
Durant el camí em va cridar molt l’atenció que hi havia un
grup de nens especials amb algun tipus de discapacitat. Em va sobtar que nens d’entre
5 i 6 anys tinguessin la capacitat d’estar tan pendents dels companys que
tenien alguna dificultat. Dic que em va sobtar perquè normalment els nens d’aquesta
edat no són tan madurs com per ajudar els altres companys.
Una altra anècdota d’aquell dia és que durant tot el camí hi
havia un nen que no parava de dir-me: “Quina bona olor que fas”. Eren uns nens
meravellosos i m’ho van fer passar d’allò més bé amb tots ells i amb mi mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada